Algunes claus per a una bona pràctica docent en educació secundària
1. L’objectiu primordial del docent és aconseguir que hi haja orde i harmonia en classe. Sense estos dos valors fonamentals, que no s’aconseguixen espontàniament, els continguts curriculars perden interés i la figura del professor es devalua. Els alumnes valoren moltíssim l’orde, sobretot aquells que desgraciadament no el tenen en el seu entorn. L’únic mitjà que té el docent per a obtindre orde i harmonia és la disciplina educativa, que consistix, bàsicament, en no tolerar conductes i actituds negatives i en corregir-les a través de fets i paraules.
2. Una primera mesura per a aconseguir orde i harmonia és establir clarament el grau de tolerància del docent des del primer dia i des de l’inici de les classes, i mantindre’l al llarg del curs. La première fois (primera vegada) és verdaderament decisiva.
a) En primer lloc, és essencial que el professor espere els alumnes a l’aula, sempre que puga, i no al revés. El missatge és contundent, i sense haver gastat saliva: nosaltres anem per davant, portem la iniciativa, som puntuals i ens legitimem per a exigir puntualitat als alumnes.
b) En segon lloc, la disposició de l’aula ha de ser calculada, i no arbitrària. Principalment, la distribució de les taules ha de seguir una lògica, preferiblement simètrica. Si els alumnes entren a l’aula i veuen un espai net i ordenat, tendiran a preservar-lo; en canvi, si hi veuen algun paper en terra i alguna taula descol·locada i ratllada, tendiran a contribuir al deteriorament. És veritat que, tal com avança el curs, l’orde i la netedat van disminuint per una relaxació, però això no ens ha de servir d’excusa. Dedicar temps a recol·locar taules i arreplegar papers de terra a principi de classe, tantes voltes com faça falta, inclús implicant-se personalment, és una declaració d’intencions tan potent que sobra qualsevol discurs. Els resultats no són immediats.
c) I, en tercer lloc, convé que el professor organitze el grup des del primer moment. Si el primer dia els alumnes entren a l’aula lliurement i s’assenten on volen, perceben que els donem carta blanca debades des del principi; consentint-los xicotets detalls i posant-los el llistó baix de primeres, només aconseguirem que, des d’eixe moment, oposen resistència al mínim canvi que no els beneficie. Per contra, si el primer dia ens posem davant de la porta, els fem entrar d’u en u i els distribuïm racionalment sense cedir a cap queixa, els alumnes perceben que el professor calcula les seues accions, no deixa res a l’atzar, no es deixa influir fàcilment i deixa clara que l’organització del grup és competència exclusiva seua. Sempre som a temps de cedir.
3. Convé marcar-se com a objectiu primordial que els alumnes escolten i deixen escoltar. Sense esta condició, la resta de valors trontollen. És summament imprescindible exigir silenci des del primer moment i deixar clar quin serà el nostre grau de tolerància. Si tolerem des del primer minut que els alumnes interrompen gratuïtament, eixa situació de desgast segurament es perpetuarà i cada vegada serà més difícil de reconduir. La clau està en aplicar-se rigorosament esta màxima des del primer minut: “No parlaré mentres no hi haja silenci”. Per a aconseguir el fi desitjat, es poden aplicar diverses estratègies. La més poc afortunada és demanar silenci, vist que els alumnes (els de cultura mitjana, si més no) saben que han d’estar en silenci sense que els ho diguem. De fet, el repte està en demanar silenci sense dir “silenci” ni “calleu”. Una primera opció és no tindre pressa i esperar que els alumnes callen dirigint-los mirades inexpressives o, fins i tot, mirant per la finestra (mètode “lengua de las mariposas”); la nostra calma els inquieta molt. L’opció més versàtil és establir una rutina de silenci (una cançó, una campana, un compte arrere, unes palmades, un eoeo...), que ha d’anar acompanyada necessàriament d’una conseqüència directa per als alumnes que no han callat i no presten atenció (mai al conjunt del grup), com rebre una penalització o esperar-se a final de classe (es pot apuntar el seu nom a la pissarra). Això sí: la clau està en no desistir; els efectes no es veuen immediatament. En definitiva, convé no començar la classe si no es donen les condicions idònies; tolerar la interrupció repercutix negativament en la convivència del grup, en el rendiment escolar i, sobretot, en l’ànim del professor, que és qui més sencer ha d’estar.
4. Una vegada aconseguit el silenci, no cal alçar la veu. La tendència és que algun alumne trenque el silenci i altres el seguisquen; en conseqüència, nosaltres comencem a pujar el volum de la veu inconscientment. Abans que això passe, hem de tornar a restituir el silenci (les vegades que faça falta), sobretot neutralitzant aquells alumnes que inicien la interrupció. Una situació propícia no només ens permet mantindre una intensitat de veu moderada, sinó que també ens ajuda a adoptar el to adequat. Quan pugem el volum, tendim a pujar el to; així, inconscientment, transmetem als alumnes una imatge antipàtica, i això repercutix negativament en la predisposició dels alumnes cap a l’assignatura. Hem de fer les classes amb alegria.
1. L’objectiu primordial del docent és aconseguir que hi haja orde i harmonia en classe. Sense estos dos valors fonamentals, que no s’aconseguixen espontàniament, els continguts curriculars perden interés i la figura del professor es devalua. Els alumnes valoren moltíssim l’orde, sobretot aquells que desgraciadament no el tenen en el seu entorn. L’únic mitjà que té el docent per a obtindre orde i harmonia és la disciplina educativa, que consistix, bàsicament, en no tolerar conductes i actituds negatives i en corregir-les a través de fets i paraules.
2. Una primera mesura per a aconseguir orde i harmonia és establir clarament el grau de tolerància del docent des del primer dia i des de l’inici de les classes, i mantindre’l al llarg del curs. La première fois (primera vegada) és verdaderament decisiva.
a) En primer lloc, és essencial que el professor espere els alumnes a l’aula, sempre que puga, i no al revés. El missatge és contundent, i sense haver gastat saliva: nosaltres anem per davant, portem la iniciativa, som puntuals i ens legitimem per a exigir puntualitat als alumnes.
b) En segon lloc, la disposició de l’aula ha de ser calculada, i no arbitrària. Principalment, la distribució de les taules ha de seguir una lògica, preferiblement simètrica. Si els alumnes entren a l’aula i veuen un espai net i ordenat, tendiran a preservar-lo; en canvi, si hi veuen algun paper en terra i alguna taula descol·locada i ratllada, tendiran a contribuir al deteriorament. És veritat que, tal com avança el curs, l’orde i la netedat van disminuint per una relaxació, però això no ens ha de servir d’excusa. Dedicar temps a recol·locar taules i arreplegar papers de terra a principi de classe, tantes voltes com faça falta, inclús implicant-se personalment, és una declaració d’intencions tan potent que sobra qualsevol discurs. Els resultats no són immediats.
c) I, en tercer lloc, convé que el professor organitze el grup des del primer moment. Si el primer dia els alumnes entren a l’aula lliurement i s’assenten on volen, perceben que els donem carta blanca debades des del principi; consentint-los xicotets detalls i posant-los el llistó baix de primeres, només aconseguirem que, des d’eixe moment, oposen resistència al mínim canvi que no els beneficie. Per contra, si el primer dia ens posem davant de la porta, els fem entrar d’u en u i els distribuïm racionalment sense cedir a cap queixa, els alumnes perceben que el professor calcula les seues accions, no deixa res a l’atzar, no es deixa influir fàcilment i deixa clara que l’organització del grup és competència exclusiva seua. Sempre som a temps de cedir.
3. Convé marcar-se com a objectiu primordial que els alumnes escolten i deixen escoltar. Sense esta condició, la resta de valors trontollen. És summament imprescindible exigir silenci des del primer moment i deixar clar quin serà el nostre grau de tolerància. Si tolerem des del primer minut que els alumnes interrompen gratuïtament, eixa situació de desgast segurament es perpetuarà i cada vegada serà més difícil de reconduir. La clau està en aplicar-se rigorosament esta màxima des del primer minut: “No parlaré mentres no hi haja silenci”. Per a aconseguir el fi desitjat, es poden aplicar diverses estratègies. La més poc afortunada és demanar silenci, vist que els alumnes (els de cultura mitjana, si més no) saben que han d’estar en silenci sense que els ho diguem. De fet, el repte està en demanar silenci sense dir “silenci” ni “calleu”. Una primera opció és no tindre pressa i esperar que els alumnes callen dirigint-los mirades inexpressives o, fins i tot, mirant per la finestra (mètode “lengua de las mariposas”); la nostra calma els inquieta molt. L’opció més versàtil és establir una rutina de silenci (una cançó, una campana, un compte arrere, unes palmades, un eoeo...), que ha d’anar acompanyada necessàriament d’una conseqüència directa per als alumnes que no han callat i no presten atenció (mai al conjunt del grup), com rebre una penalització o esperar-se a final de classe (es pot apuntar el seu nom a la pissarra). Això sí: la clau està en no desistir; els efectes no es veuen immediatament. En definitiva, convé no començar la classe si no es donen les condicions idònies; tolerar la interrupció repercutix negativament en la convivència del grup, en el rendiment escolar i, sobretot, en l’ànim del professor, que és qui més sencer ha d’estar.
4. Una vegada aconseguit el silenci, no cal alçar la veu. La tendència és que algun alumne trenque el silenci i altres el seguisquen; en conseqüència, nosaltres comencem a pujar el volum de la veu inconscientment. Abans que això passe, hem de tornar a restituir el silenci (les vegades que faça falta), sobretot neutralitzant aquells alumnes que inicien la interrupció. Una situació propícia no només ens permet mantindre una intensitat de veu moderada, sinó que també ens ajuda a adoptar el to adequat. Quan pugem el volum, tendim a pujar el to; així, inconscientment, transmetem als alumnes una imatge antipàtica, i això repercutix negativament en la predisposició dels alumnes cap a l’assignatura. Hem de fer les classes amb alegria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario